Crec recordar que va ser una nit de primavera de 1998. Si pogués traçar un mapa dels meus passejos per Barcelona durant els 25 anys que vaig viure allí, els voltants del Mercat de Galvany en Sarrià-Sant Gervasi formarien gairebé un forat negre. Estic segur que la troballa es va produir a les escombraries d’aquesta intransitada zona: dotzenes de borses de plàstic negre de mida industrial s’apilaven al voltant d’un contenidor. Curulles i esbudellades, mostraven un contingut de paper imprès. Això va despertar la meva curiositat i, després de comprovar que estavan suficientment netes, vaig començar a remoure sense massa delicadesa, després de tot aquell no era el meu barri i la zona estava moderadament solitària.
Gairebé la totalitat de la muntanya de paper eren diaris i revistes antigues (les capçaleres més repetides eren Diario 16 i Cambio 16), també hi havia papers administratius i, en general, tot tipus de material que acumulen les oficines i que haurien de ser dipositats en el contenidor blau. Decebut per no trobar cap tresor bibliòfil, estava per abandonar l’escenari quan, un descontrolat moviment del meu colze, va derrocar una borsa especialment pesada, mostrant davant els meus ulls milers de fotografies: polítics, futbolistes, rockers, actors, escriptors, banquers, toreros, pintors, violinistes... Tot aquell que havia estat “algú” en els últims anys, a més de centenars de desconeguts, van emergir en còpies originals en blanc i negre de 18x24 cm.
Amb instint animal, vaig buidar del tot la borsa i vaig començar a emplenar-la a cabassos amb les imatges que em van semblar més interessants, amb preferència pels escriptors i músics en general. 40 quilos no me’ls podia dur a casa, però 10 o 15 potser sí. A l’instant es va formar un grupet d’imitadors al meu voltant que no van respectar la meva tanda, però ells preferien a Johan Cruyff i a Felipe González. Cap problema. Encara així, vaig necessitar un taxi per a arribar a casa, pel pes i el temor que la borsa rebentés en qualsevol moment.
Un amic professional de premsa va confirmar les meves sospites, per aquella zona estava la delegació catalana del Grupo 16, que acabava de ser venut al Grupo Voz, el qual va perllongar la seva agonia tres anys més. Entre els professionals, era vox populi que feia un any que no pagaven el lloguer, ni els subministraments, ni a molts col·laboradors... “Però com amb la Premsa ningú s’atreveix a ficar-se.”
M’ho vaig passar pipa veient, ordenant i... regalant les imatges als amics. A l’any ja no em quedava més que un centenar de fotos d’escriptors.
La qualitat general artística i tècnica de les còpies eren extraordinàries, però el més curiós era les anotacions que feien els autors en els marges –en ocasions amb errors de transcripció en els noms i faltes d’ortografia, suposo que a causa del ritme frenètic de treball, i a la seguretat que allò quedaria en la intimitat de la redacció–. Recordo una foto més aviat anodina de la soprano Montserrat Caballé saludant a una desconeguda, i l’anotació “Ull! no retallar que és l’amant de... (nom d’un altíssim càrrec del govern).” O bé, altra d’un madur i atractiu filòsof francès assegut molt dignament en la terrassa d’un anònim bar barceloní, mentre que en la taula del costat dormitava un grotesc personatge amb evidents signes etílics. L’anotació deia “No em retalleu al borratxo!!!”
Un dia em va visitar un matrimoni amic llatí-suís que tenien una llibreria i galeria d’art en Basilea, el motiu era organitzar una exposició de la meva obra pictòrica sobre paper. Els vaig ensenyar la meva col·lecció de fotos originals d’escriptors i es van quedar impressionats “Són meravelloses! Ens has de permetre organitzar una exposició amb elles.” La llibreria tenia l’especialitat d’autors hispans, que incloïa una petita secció de llibres en català. A causa de els seus nombrosos viatges pel país, i a aquest gen poliglota que semblen posseir tots els suïssos, llegien i apreciaven molt la literatura catalana.
Com la relació era molt cordial, i el tracte que van donar a la meva obra, exquisit, els vaig permetre que triessin les que més els agradessin, i les hi vaig regalar. Les que s’exposen ara són algunes de les que van sobreviure a aquesta última garbella.
Amb el temps vaig saber que l’exposició va ser un èxit, tant, que havien realitzat algunes ampliacions per a redecorar la llibreria. Però una nit van entrar uns lladres; l’única cosa que es van dur van ser les fotos emmarcades que s’apilaven en la rebotiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada